Us proposo quedar dimarts 19 de febrer a les 21:15 a chez moi (sí, ja m’enteneu, a chez nous).

És el dia que millor em va, perquè arribo més d’hora de classe. Els altres dies, si ho volem fer a casa, hauriem de quedar a partir de les 22:15…

Què, com us va?

Tot i que vam decidir que si passava un mes sense activitat tancariem les finestres del pati, no hem dit res.

Per part meva, la sensació d’estranya normalitat que m’envaeix em porta a no escriure/parlar res interessant.

Em sembla que secretament estic esperant que comenci l’any. Sí, ja he vist que som a 11 de febrer. Però fins que no acabi exàmens no acabarà l’any. I com són tan feixucs i lents i no m’estan donant gaire bons resultats (clar, després del semestre que he passat… més m’hagués valgut marxar d’erasmus, com dimecres), doncs passa lent el temps fins a la revetlla d’any nou.

Res que, la setmana que ve em quedo soltera. Farem un punyetero sopar d’una santa vegada?

Poso la casa, que no estic per a escarafalls econòmics.

Mots petons!!

Anna

Fa molt temps que no escric, i crec que va relacionat també amb les poques ganes que esmento al títol.

Us faré la pregunta directament, a veure si trobo la resposta i no cal més cavil·lar més sobre el tema: és la època de l’any, o jo no tinc ganes de fer res?

Classes (a les que em costa tantíssim anar-hi), estudiar (ni tant sols he començat, estic recopilant llibres i encara no tinc planning!), la feina (ja em veieu ara mateix), els àpats familiars (la setmana vinent un al dia mínim!), les muntanyes de roba per rentar (des del darrer viatge que està tot apilat…), que ja és Nadal i ni te n’adones, i després cap d’any i au…

De veres que no entenc la frase feta de “qui dia passa, any empeny”: jo em sento com si els dies m’empenyessin i l’any passés sense ni adonar-me’n, casumdena.

Res, que a vegades ho acato tot a les “èpoques”, però és que jo en tinc moltes… potser estic baixa de vitamines, qui sap!

Però ara veig que estava ben equivocada.

I és que si vull: treure’m la carrera, treballar 40 hores setmanals, fer feina per Escoltes Catalans, i quedar amb els meus amics i amigues ( tots), mirar la tele i navegar per internet una mitjana de 4 hores diàries ( pel que he calculat)… em sembla que ja no em queda temps per fer res de res més. De fet no tinc ni temps per fer la meitat de les coses de les que he dit.

Però clar, costa molt deixar de fer certes coses: com tenir vida social, o deixar de navegar per internet cada dia la quantitat d’hores que ho faig.

Com diu sempre dimecres: m’he d’organitzar , però clar, amb fer un plànning no n’hi ha prou, també s’ha de complir, i costa. Ja sé el que em direu: fes un plànning, prioritza, etc.. I tindreu raó, però de vegades la inèrcia de la rutnia no em deixa veure-hi més enllà i hi ha moments en què la mandra és més forta que jo.

I tinc la sensació que sóc “allò que faig”, i que si deixo de fer coses, seré “menys”, curiós no?

Qui ho diria que el dia abans d’entregar un treball per la UOC em motivaria a escriure aquí al blog:P

Per cert: per la dijous i al divendres: mireu quin llibre tan interessant ha sortit:

http://www.uoc.edu/premsa/wp-print.php?p=1048

Apa petons!

Avui ha estat un dia extrany, he parlat amb molta gent amb la qual hi tinc poca o gens relació i per tant molt poca confiança, i tot i ser molt conscient que no vull que el que diguin els altres , em sento que m’han “tocat”. Un company de feina negativista, un director de doblatge que escridassa ( no a mi, però m’ha afectat d’alguna manera), una dona que no conec de casi res m’explica la seva vida, un intent d’inici de baralla al mig del carrer entre un propietari d’un establiment i uns latin kings que l’amenaçaven, el Jose que m’explica el sopar-homenatge, la meva família que no sé què em passa amb ells… no ho sé, com si tot és barregés dins meu, els dos cafès del dia, el cansament, la desorganització…

Suposo que necessito endreçar idees, i organitzar-me una mica millor, com si cada dia rebés massa informació i no la pogués assimilar, com si passéssin massa coses, com si fós massa conscient de tot o no ho sé.

Per això va bé de vegades esbargir-se una mica, tot i que no tot és dolent, és un “d’aquells dies” que no saps ben bé perquè hi ha alguna cosa que cal posar a lloc, però no trobes ni el què ni l’on.

Un petó per totes, boniques.

Acabo de rebre el newsletter de viajar.com i ofertaven vols a 20€ a diversos destins. Tots sabem que són mentida, aquests promos, però he mirat a veure què hi havia.

He vist vols a Brussel·les, en ppi per 20€, però no n’he trobat pas a aquest preu. He fet la cerca pel finde 11-13 de gener. Hi ha dos tipus de vols: ryanair i altres low cost que surten des de Barcelona.

Pel que fa a ryanair, el vol costa uns 46€. Baratíssim! Però està clar que has de sumar els 20€ de l’autocar fins a Girona. Per tant et surt per uns 66€ (taxes incloses). Pel que fa a les sortides des de Barcelona, el preu mínim està als 73€, si tries una miqueta horaris (sortir divendres tarda i tornar diumenge tarda… no allò d’agafar el vol el diumenge a les 8 del matí…), doncs per 76€ tens un vol a Brussels. Són 10€ que el trajecte amb Ryanair, des de Girona.

Què, ens hi animem? Jo ja he estat a Brussel·les, us puc fer de guia A veure, no és una ciutat aspactacular, però està bé… hi ha el Maneken Pis, el Parlament Europeu, el centre històric és força maco…

Ja direu!

Per fi!!!!!! Si m’agafen us convido a totes a sopar vale????? Biennnnnnnnnnnnnnnnnnnn : ja podeu anar triant un lloc ben barato que de moment cobraré molt poc i d’aqui dos mesos:P

Petonsssssss

No us vull fotre pressa als bodies, però na dimecres està a Ansterdán, i volar allà no és barat!

Ara m’ha dit en un mail, que pensava que potser podria fer una visitilla pels voltants (Berlín, Brussel·les…). Potser podriem convenir trobar-nos a algun lloc d’Europa, que a totes ens vagi bé i ens surti bé de preu a totes, i fem un finde plegades?

O potser voleu concretar dates per veure la mini-habitació de dimecres…

I per què? Docns perquè sóc reincident.

Us en recordeu de l’últim cop que vaig somiar, ja fa temps vora el maig (quan encara viviem allà), que vaig escriure això… Doncs he tingut a tenir un somni semblant, protagonitzat pel mateix elemento.

Com sé que us distreu i us ho passeu teta, passo a relatar-lo:

No el sé contextualitzar gaire bé, però jo havia de pujar un gran edifici i hi arribava molt cansada. En arribar a dalt, em trobava a tot de gent que coneixia, sobretot de l’àmbit que ens coneixem totes nosaltres. La dinàmica general del somni era que jo estava molt cansada, i ja feia per anar-me’n a dormir. A una sala, a dalt d’aquell edifici immens, hi havia un dormitori gegant. Estil típica sala de peli de orfanato o de guerra, amb els llits blancs per arreu. Això sí, la sala era molt senzilla però agradable (vull dir, que no era un hospital de campaña…). Jo m’acomiadava de la gent, perquè em quedava a dormir. M’acomiadava del V., que marxava de la sala, li feia un petó i li deia adéu i començava a marxar pel passadís. En aquell moment també m’acomiadava del G., que feia per fer-me un petó a la galta i jo també per fer-li un petó a la galta, però… sabeu allò que la gent comença a fer petons per la galta que no comences tu? (jo sóc de començar per la dreta, sempre). Doncs en aquest cas ens “interceptàvem” i ens trobàvem breument amb els llavis (en comptes de amb les galtes).

Llavors hi havia com un moment de dir “comorl?”, com una sensació una mica desconcertant. Ell finalment no marxava (el V. em feia adéu amb la mà des del passadís), i es quedava al llit que hi havia a la dreta del meu. Ens posavem a parlar, no sé ben bé si del que havia passat o què, però hi havia com un sentiment que haviem entès que allò que havia passat esporàdicament, doncs estava comportant altres coses. Estavem parlant d’això quan jo em girava per mirar cap a l’altra banda del meu llit, a l’esquerra, i hi veia que als dos llits que hi tenia al costat hi havia més gent. Una d’aquestes persones era la R., la xorbi del G., que estava al·lucinant amb la conversa. El G. no se n’havia assabentat que hi era, i en aquell moment jo li feia un senyal amb el cap perquè hi dirigís la mirada i veiés que hi havia més gent escoltant la nostra conversa.

En aquell moment el G., es posava a parlar més explícitament del que estavem parlant entre tots dos, amb la veu projectada cap a la R. per tal de dir-li clarament que havia passat que estava sentint alguna cosa per mi, que les coses estaven així. No sé què feia ben bé la R., però astorada ho estava segur. El G. li etzibava tot allò i seguidament es ficava més endins al llit, més tapat, i m’allargava la mà perquè li agafés.

Necessito anar-me’n de vacances, o en el seu defecte veure moltes pelis d’acció, oi?