Ja fa molts dies que no diem res al Blog…i he pensat que escriuria alguna coseta.
Avui ha estat un dia extrany, he parlat amb molta gent amb la qual hi tinc poca o gens relació i per tant molt poca confiança, i tot i ser molt conscient que no vull que el que diguin els altres , em sento que m’han “tocat”. Un company de feina negativista, un director de doblatge que escridassa ( no a mi, però m’ha afectat d’alguna manera), una dona que no conec de casi res m’explica la seva vida, un intent d’inici de baralla al mig del carrer entre un propietari d’un establiment i uns latin kings que l’amenaçaven, el Jose que m’explica el sopar-homenatge, la meva família que no sé què em passa amb ells… no ho sé, com si tot és barregés dins meu, els dos cafès del dia, el cansament, la desorganització…
Suposo que necessito endreçar idees, i organitzar-me una mica millor, com si cada dia rebés massa informació i no la pogués assimilar, com si passéssin massa coses, com si fós massa conscient de tot o no ho sé.
Per això va bé de vegades esbargir-se una mica, tot i que no tot és dolent, és un “d’aquells dies” que no saps ben bé perquè hi ha alguna cosa que cal posar a lloc, però no trobes ni el què ni l’on.
Un petó per totes, boniques.
Ei dissabte!
Jo crec que aquestes sensacions responen típicament a un fet anomenat “primeres setmanes de curro intens”!
Tot just m’he reincorporat a la feina, després de 6 mesos “sin”, i aquests dos primers dies tot i que no han estat duríssims han estat revel·ladors: torno a treballar. Coyons!… Ens espera un novembre mogudet, i jo encara estic pensant en on carai guardava els models de base de dades… i tot plegat, em fa estar un pèl més sensible, per totes aquelles coses que sovint em passen per alt.
Ja se sap, a vegades per massa, a vegades per massa poc… el que és quotidià t’enlluerna quan menys t’ho esperes!